Se m’acudeix que un blog no és una bona idea sense un tema… ehm si, totes les bones idees tenen un tema.
Però estic divagant. A lo que vaig és: Morphine, Mark Sandman.
Mark Sandman era el cantant d’un grup dels 90 que es deia Morphine. Un grup amb un so que no s’assemblava a cap altre… potser perquè la banda estava formada per un baix amb només dues cordes (Sandman), un saxofonista que a vegades tocava dos saxofons a la vegada (Dana Coley) i un bateria, que a ratos era un tal Jerome Deupree, a ratos un tal Billy Conway. El resultat era música nostàlgica, profunda i humida. Sí, humida, perquè d’alguna forma sembla formar una boira en el ambient.
La frase no és meva, però aquest grup aporta un feeling que se sent a vegades: Dóna ganes de beure cervesa a la barra d’un bar, fumar cigarrillos en cadena i sentir-se desgraciat: Ai, ningú em compren, ai, deu, em sento suicida.
D’alguna manera, no pots evitar sentir la mà del destí en la mort de Mark Sandman: Va patir un atac de cor durant un concert a Itàlia. Així doncs, aixequem la copa als últims despojos del segle XX:
