El fotolog és fascinant, fascinant. No tinc paraules i no me mola riuremen tan directament a la seva cara, així q res, deixo uns quants fotologs, només per un interes sobre el context antropològic.
Se m’acudeix que un blog no és una bona idea sense un tema… ehm si, totes les bones idees tenen un tema.
Però estic divagant. A lo que vaig és: Morphine, Mark Sandman.
Mark Sandman era el cantant d’un grup dels 90 que es deia Morphine. Un grup amb un so que no s’assemblava a cap altre… potser perquè la banda estava formada per un baix amb només dues cordes (Sandman), un saxofonista que a vegades tocava dos saxofons a la vegada (Dana Coley) i un bateria, que a ratos era un tal Jerome Deupree, a ratos un tal Billy Conway. El resultat era música nostàlgica, profunda i humida. Sí, humida, perquè d’alguna forma sembla formar una boira en el ambient.
La frase no és meva, però aquest grup aporta un feeling que se sent a vegades: Dóna ganes de beure cervesa a la barra d’un bar, fumar cigarrillos en cadena i sentir-se desgraciat: Ai, ningú em compren, ai, deu, em sento suicida.
D’alguna manera, no pots evitar sentir la mà del destí en la mort de Mark Sandman: Va patir un atac de cor durant un concert a Itàlia. Així doncs, aixequem la copa als últims despojos del segle XX:
I mira que és fàcil insultar. Però és que a les 5.19 de la matinada (CINC DINOU PER L’AMOR DE déu) i amb el treball de protocol més immobil que un cargol a una amanida, hom es pregunta:
Si ets celíac, si de veritat ets celíac, de veritat t’arriscaràs a anar al Celler de Can Roca? Pa’ què? Per a haver de mirar, què bonics són els plats, i que grans, sí senyor cambrer, quina força déu tenir als braços. Sí senyor cambrer, estic aquí perquè ha vingut el ministre de Cultura, l’Excel·lentíssim Senyor (Excm. Sr.) César Antonio Molina. Què, per cert, té un tractament protocolari que quan l’escrius a un blog fa riure.
En fi, són les 5:24, aviat sortirà el Sol, i jo també tinc un blog.
